Bronze realitzat per l'artista Josep M. Nuet Martí
Records i Notícies |
Núm. 91, juny de 2006 “Família: fidel dipositària de les nostres tradicions; arca sòlida del ric tresor dels nostres costums; guardiana de les essències dels pobles; baluard únic de la grandesa de la Pàtria; artífex de l’ànima dels humans; salvaguarda de la societat; mestra dels homes del demà, que seran el que la família és avui.” (D’una
conferència donada a la parròquia de Sant Pacià, l’any
1948)
Hi ha uns anys de la vida del Beat Pere Tarrés –els d’estudiant i els de jove metge, fins a la seva vinculació a la Federació de Joves Cristians de Catalunya– que són poc coneguts. S’escriu sobre l’exemplaritat i la competència del gran metge, o es parla de la seva gegantina activitat en la Federació, o de l’esgotador ministeri del sant sacerdot, però poc es diu dels anys que precediren aquestes realitats. A més de dedicar-se plenament als estudis i –un cop acabada la carrera– a l’exercici de la seva professió, en els anys anteriors al 1931, quan va començar la Federació, el jove Tarrés viu plenament l’escalf familiar, ja que els seus membres estan molt units. És en aquest temps que sofreix la mort del seu pare, l’any 1925; l’accident de la mare que l’afectarà a ella per tota la vida; l’entrada a la vida religiosa de les dues germanes i el trasllat i la instal·lació del despatx de metge al barri de Gràcia. Aquests fets no li afluixen els profunds vincles familiars. Es conserven a l’Arxiu llargues cartes escrites a les germanes. També és en aquests anys que sent dintre seu el desig de fer el bé i d’ajudar els altres; buscava el lloc adient per a abocar la seves energies com a cristià compromès. Consta que entrà en contacte amb mossèn Antoni Batlle, l’actiu propulsor de l’escoltisme cristià; també va actuar en l’Acció Catòlica del Centre Moral de Gràcia. Consta que es va vincular a l’apostolat de les Conferències de Sant Vicenç de Paül –ell mateix ho deixà escrit: “El dia 7 de desembre de 1926 vaig ésser proposat com a membre de les Conferències de Vicenç de Paül que radiquen a l’església dels Pares del Cor de Maria, carrer Coello.” També fa servir la ploma, per indicació del P. Joaquim Serra de l’Oratori, el seu director espiritual, el qual l’exhorta a escriure no sols per fer un exercici de redacció sinó per estimular-se en el control de la seva vida espiritual i per donar a conèixer als altres les seves conviccions humanes i de fe. Tenim articles seus en el diari de Manresa El Pla de Bages i en la revista Pàtria; escrits a la revista del Centre Moral Oriflama, on signa amb el pseudònim de Ferran Vic (Ferran pel dia que va néixer, i Vic pel carrer on va néixer); també a la revista La Paraula Cristiana, on fa recensions de llibres, i en el diari El Matí. A via d’exemple d’aquests escrits que es conserven i com a manifestació de la seva inquietud apostòlica transcrivim un escrit seu sobre la família al diari El Pla de Bages, del dia 10 d’octubre de 1930 –tenia llavors 25 anys i era un jove metge que començava el seu itinerari professional–; hi sobresurt la seva gran devoció mariana i la inquietud que viu com a conseqüència de la intuïció que té sobre cap on s’encamina la família. «El mes d’octubre porta inherents una colla de fets que suggereixen consideracions d’una alta transcendència dins l’ordre social. »Els que ens sentim veritablement catòlics havem d’alegrar-nos de l’arribada d’aquest mes embaumat amb el perfum del Sant Rosari, la gran pregària del poble cristià i pregària estimada de la nostra terra, car és el patrimoni espiritual més preuat que ens llegaren els nostres avantpassats. »És la gran pregària de tot el poble cristià, car no hi ha exclòs ningú, és assequible a tothom: intel·lectuals i analfabets, rics i pobres, grans i petits; tots podem capir el bé de Déu de belleses que enclouen en si les paraules de lloança i súplica al Pare amorós i a la sempre pura Verge Maria. »Per aquest motiu capitalíssim, no estranyarà a ningú que sigui l’oració familiar per excel·lència; tots la senten per un igual i la comprenen amb tota facilitat, sense ser necessari fer el més petit esforç intel·lectual. »Per aquest motiu s’uneixen cada dia, en una hora determinada pares i fills, l’espòs i l’esposa i els servents quan n’hi ha, i converteixen la llar, flairosa de pa i d’amor, en un temple de la més pura i alta espiritualitat, on la benedicció del cel no ha de mancar-hi mai. L’exposició d’aquestes idees ens fa adonar d’un fet transcendental, i és la unió íntima dels elements que composen la família; però fixem-nos bé que no és una unió qualsevol: és una unió pietosa, amarada de la més viva caritat; és una unió santa, afectuosa, de ferma compenetració mútua d’idees; unió que transcendeix fora de la vida íntima de la llar: el pare és en tots moments i ocasions respectat pels fills, i aquests són encaminats i pujats dins la rectitud amorosa de l’Església pels pares. »Dissortadament aquest aglutinant dels elements familiars, aquesta cadena que uneix amb vincles de pau aquest bocí, fonament i model de tota societat humana que es diu la família, va perdent-se a poc a poc. Abans, conten els nostres avis, passant pel carrer es sentia de fora estant, la remor suau de les famílies passant el Rosari; ara passeu-hi i escolteu: algun crit, si no és una blasfèmia. »La família apar volguer-se desentendre de Déu. Els elements que està formada la constitueixen de nom tan sols; de fet no dóna la més petita manifestació de vida; amb motiu de la reglamentació del treball, l’un arriba a una hora a menjar, l’altre a una altra; quan compareix el pare, els fills ja són fora. Al vespre, únics moments en què tots són a casa, els fills han d’anar al cinema perquè fan una pel·lícula molt interessant, o els espera un amic per parlar de certes festes del carrer, o han de divertir-se, perquè per alguna cosa són joves, i amb totes aquestes coses compareixen a les dues o a les tres de la matinada; doncs bé, amb tants de motius es fa impossible el més petit acte, del que podríem dir-ne, de comunitat familiar. I naturalment, el fill no coneix ni tracta els pares com deuria; aquests, com que no han sabut imposar-se de primer moment, ni són estimats ni respectats; la idea de Déu, que és tot Amor, va esfumant-se i l’amargantor de la discòrdia es fa cada volta més persistent fins a provocar la ruptura de la família. »Doncs bé, volgut lector, la família que és el fonament de la societat, es perdrà del tot si vol oblidar-se de Déu, i amb la desaparició vindran els trastorns més gravíssims de la societat humana. El lligam més íntim i fort de la societat és la religió. Voler abolir aquesta, és voler destruir la societat, i al revés. Recordem les paraules del salmista quan diu “Benaurada la nació, de la qual el Senyor és son Déu”. »Pobres pobles que volen fer cas omís de Déu, que volen viure sense el seu guiatge! Ploreu-los, la seva vida és curta. El poble jueu fou un gran poble mentre seguí els manaments de Déu, però quan es feren “cecs voluntàriament”, la seva destrucció fou completa. »La salvació dels pobles està en les mans de Déu. Sols els pobles que tenen fe no moriran jamai. »Però perquè això succeeixi, és precís que la família es reconstrueixi i purifiqui, és necessari que el pare i que els fills el reconeguin com a autoritat suprema, dins les normes santes del viure cristià. I com que un dels medis per a aconseguir aquest gran ideal és la pregària familiar del Sant Rosari, per això en arribar el mes d’octubre, que ens recorda d’una manera especialíssima aquesta devoció.»
Gràcies rebudes per intercessió del Beat Pere Tarrés Per avançar cap a la canonització del Beat Pere Tarrés és molt convenient que es comuniqui, si pot ser per escrit, totes les gràcies que per intercessió del nou beat s’han aconseguit. Cal també que es pregui perquè Déu ens concedeixi una gràcia que com a miracle serveixi per a poder arribar a la joia de la canonització. A Suïssa hi ha hagut una presumpta curació d’una nena, filla d’un soldat de la Guàrdia Suïssa del Papa. Els metges diuen que no es pot fer cap judici fins passats cinc anys. Cal pregar a Déu. L’Associació Amics del Beat Pere Tarrés, erigida a Sarrià, va lliurar el gros plec de signatures recollides, a la Regidora del districte, el dia 11 de novembre de 2004, i van fer tots els tràmits legals per obtenir permís de l’Ajuntament per poder erigir un monument al Dr. Tarrés. En la reunió de l’Associació del 2 de maig de 2005 s’acordà que l’escultura “Ànima lliurada” de Rebeca Muñoz, que va guanyar el premi del concurs organitzat pel Col·legi de Metges de Barcelona, fos la que figurés en el monument, que es demanà poder erigir a l’espai que hi ha davant de l’església de Sarrià. Es va presentar la petició al Consell Assessor d’arquitectes de l’Ajuntament perquè donin el seu consentiment sobre el lloc i l’escultura. S’espera que aviat hi donin resposta. [<]
|
