Records
La immolació del Dr, Pere Tarrés

Notícies
Simposi a Sevilla
97è aniversari del naixement del Dr. Tarrés
Els metges cristians a Roma

RECORDS

La immolació del Dr. Pere Tarrés

A la Clínica de Nostra Senyora de la Mercè, i a l'habitació que hi ha entrant a la dreta, uns deu dies abans de la seva mort, el Dr. Tarrés, 
que sofria molt i gairebé no podia parlar, va demanar, amb molt d'interès, al company i membre també de la naixent "Unió Sacerdotal" que anà a visitar-lo, Mn. Josep Maria Bardés, que li acceptés el seu vot d'obediència a les normes eclesials i als superiors jeràrquics: el Papa i el Bisbe, com ta.mbé, el vot de castedat i de pobresa. Ell havia dit més d'una vegada que no volia morir sense haver professat els consells evangèlics, d'una manera explícita, tot i mantenir-se plenament dins la clerecia secular i sense vincular-se a un estament o congregació religiosa. Aquell dla va urgir al seu amic que improvisés una fórmula, atès que fins aleshores, en la naixent Unió Sacerdotal, cap membre encara no els havia emès. "lmprovisa tu, que jo l'aniré repetint", va insistir. 

El company, tot i fent-li veure que potser no era encara el moment, va suggerir-li, en vista de la seva insistència, una fórmula que ell, amb veu baixa però amb tota la intensitat d'un amor a Déu plenament viscut, va anar repetint: "Jo, Pere Tarrés i Claret, prevere de la Diòcesi de Barcelona, a honor i glòria de la Santíssima Trinitat, en unió amb el sacrifici sacerdotal de Jesucrist i per major servei de l'Església i de les ànimes, faig, per mediació de la Verge 
Santíssima, la meva oblació, prometent, amb vot privat i pel temps d'aquesta malaltia, guardar segons les constitucions de la nostra societat sacerdotal els consells evangèlics de pobresa, castedat i obediència. Suscipe me, Domine, secundum eloquium tuum, et vivam; et non confundas me ab expectatione mea. (Rebeu-me, Senyor, com vau prometre, i viuré: que no vegi defraudada la meva esperança)."

En acabar de dir aquestes paraules, que li van costar un gran esforç, i malgrat el dolor que sentia --explicava Mn. Bardés-- va manifestar-li una gran alegria i satisfacció: és que era la plasmació i el cimal d'una vida plenament lliurada a Déu i a la seva voluntat.

Ja de ben jovenet, el seu anhel de donació plena a Déu l'havia captivat. Des del caliu de les relacions familiars, amb l'educació que li va donar sobretot la mare, manifesta un cor que vol estimar Jesús sense reserves i "fer follies", com diu ell, per la salvació de les ànimes. Així s'explica que, guiat pel P. Serra, el felipó que l'ajudava en el seu caminar interior, fes el vot de castedat la nit de Nadal de l'any en què acaba la carrera de metge, i que visqui, cada vegada més, en un amor constant a Déu, de tal manera que es pot afirrnar que Déu és el tot en la vida de Pere Tarrés, sense ser un pietista ni viure en un món ideal, i tocant molt de peus a terra. La seva interioritat d'amistat amb Déu es reflecteix de cara enfora amb un tracte d'amistat amb el proïsme, sigui qui sigui.

Impressiona veure la facilitat amb què al seu Diari de guerra, enmig de descripcions d'escenes esgarrifoses de guerra i del treball professional de servei mèdic entre els ferits, invoca Jesucrist com el seu estimat, en qui pensa contínuament, i estima aquells soldats. "Pobrets! Quina pena! Mentre els curava, oferia a l'Amor el seu sofriment per la salvació de la pàtria i em donava tot a Ell per col·laborar en aquesta magna obra, i he pensat el que devia haver sofert l'Amat quan els homes arriben a sofrir tant!'' l aquest amor i donació tantes vegades manifestat en el Diari de guerra s'accentua més i més quan, ja seminarista, se li acosta la recepció dels Ordes Sagrats, i anirà creixent al llarg de tota la seva vida sacerdotal. Moltes vegades reflecteix al seu Diari íntim aquest amor total a Déu i l'ofrena de la seva persona a Ell. "Tinc fam de conèixer-vos, d'estudiar-vos, d'estimar-vos, d'imitar-vos. Déu meu, Déu meu, deixeu-vos estimar", escriurà en els exercicis espirituals de segon curs de Seminari, i el dia de Reis de l'any 1941, refermarà: "Avui... he fet plenament ofrena de la meva vida, amb permís del P. Llumà, a Jesús. Estic content. Però el meu desig és fer-ho oferint-me com a víctima del seu amor." Això ho realitzarà pocs dies després, el dia 12 de gener, amb la que ell anomena "la meva ofrena", en la qual es lliura totalment i incondicional com a víctima. És una ofrena absoluta a Déu, formal i defínitiva. Un verdader compromís que veu realitzat en la seva malaltia, que el porta a internar-se a la clínica, on accepta la voluntat de Déu i s'esforça a viure-la en aquelles doloroses circumstàncies per amor a Déu i amb esperit, també total, de servei envers els seus germans.

Diu així: "Jesús meu, avui, dia 12 de gener , festivitat de la Sagrada Família, a la vostra presència sobirana, que bondadós haveu vingut i esteu present en mi, realment, en l'Eucaristia; davant de la Trinitat Beatíssima, acompanyat de la meva Mare, la Puríssima Verge Maria, i del meu Sant Àngel de la Guarda, us ofereixo, Senyor , amb tota la fermesa i decisió i alegria del meu cor, la meva vida, oferint-me com a víctima de l'amor vostre, perquè m'immoleu Vós, quan us plagui i en la forma que us plagui. Jesús meu, feia temps que desitjava fer-ho, però em feia por. Avui, Senyor, amb la vostra gràcia, em sento valent, fervorosament valent; i, ple de joia, voluntàriament i lliure, amb permís del meu director espiritual, poso el meu cor, la meva ànima i la meva vida als peus vostres, desitjant obeir les inspiracions de l'Esperit Sant. Desitjo viure una vida plena d'unió amb Vós; desitjo estimar-vos."

"Us ofereixo, Senyor, allò que més estimo en aqueix món, la meva mare, i el sofriment que em causa pensar en el que ella tindria, en cas de perdre'm. La deixaria, però, confiadament a les vostres mans."

"Jesús meu, sé que aneu adeleradament rere les ànimes, perquè se us entreguin totalment i incondicional. Aquí teniu la meva. Us dono gràcies, Senyor, d'haver-me fet sentir aqueix desig, i el goig d'acomplir-lo." 

"Senyor, Jesús, us estimo. Tot el que voldria dir-vos, ho resumeixo amb aquest afecte del cor: Us estimo."

No és quelcom improvisat. És l'orientació de tota la seva vida. A través de totes les seves cartes (se'n conserven 463), fins les més antigues; dels seus escrits, essent jove estudiant, al diari manresà El Pla de Bages o al butlletí del Centre Moral de Gràcia; a les "Glosses" (el seu article setmanal a Flama, l'òrgan de la Federació de Joves Cristians de Catalunya), o al seu Diari de guerra, i a tots els altres escrits que se'n coneixen, sempre s'entreveu l'home centrat en Jesucríst i en Maria, donat al servei dels altres, amb el desig repetidament manifestat de ser totalment de Déu. 

Aquella fórmula que va recitar en el llit de la mort va coronar l'afany de lliurament total a Déu i als germans. Com escriu Mn. Francesc Vergés, que el va conèixer molt: "Ell sí que comprenia que la Unió l'ajudava a seguir aquell camí d'immolació usque ad contemptum sui (fins al menyspreu de si mateix), que ja havia ofert per endavant, i que a l'hora de la mort li fa desitjar formalitzar-ho amb l'oblació, oferint-ho tot 'en unió amb el sacrifici sacerdotal de Jesucrist i per a major servei de l'Església i de les ànimes'." [<]
 

NOTÍCIES

Simposi a Sevilla

L'Acadèmia d'Història Eclesiàstica de Sevilla ha organitzat un simposi sobre "Mestres del segle XX, testimonis del XXI" i ha demanat una comunicació de 20 folis sobre la figura del Dr. Pere Tarrés, que ha estat enviada. [<]

97è aniversari del naixement del Dr. Tarrés

Com cada any, els membres de la Federació de Cristians de Catalunya i els "Amics del Dr .Tarrés" celebraran una eucaristia a l'església dels Pares Caputxins de Manresa, l'últim dissabte de maig, dia proper a l'aniversari del naixement del Dr. Tarrés. [<]

Els metges cristians, a Roma 

En una reunió de la Junta Directiva de la Federació Internacional d'Associacions Mèdiques Catòliques, el Dr. Josep Maria Simon, president dels Metges Cristians de Catalunya, tingué l'oportunitat de parlar sobre el Dr. Tarrés amb el cardenal Sodano, secretari d'Estat, en audiència privada, interessant-lo sobre la beatificació del Servent de Déu, i va obsequiar aquest prelat amb el llibre de la devoció del Dr. Tarrés a la Mare de Déu. El cardenal es va anotar la petició i va manifestar que el cardenal de Barcelona ja n'hi havia parlat. [<]