Bronze realitzat per l'artista Josep M. Nuet Martí |
Núm. 62, octubre de 1999 “Un petit do, amb caritat, és d'un valor sublim als ulls de Déu. Un gran do, sense caritat, quasi no aprofita res a qui ho dóna.” (Dr. Pere Tarrés) Records
El Dr. Pere Tarrés, director del Secretariat Diocesà de Beneficència El mes de febrer de l'any 1945, el bisbe de Barcelona, Dr. Gregori Modrego, va nomenar el Dr. Pere Tarrés Director del Secretariat Diocesà de Beneficència –aquella institució que avui anomenem Càritas. Pocs mesos abans, en ser fundada aquesta entitat, n'havia estat nomenat el Dr. Albert Bonet –el fundador de la Federació de Joves Cristians, però en ser reclamat a Madrid per responsabilitzar-se de l'Acció Catòlica Espanyola, el bisbe va creure que el Dr. Tarrés, metge competent i sacerdot exemplar per la seva total donació a Déu i als germans, seria el més avinent, atès que en aquell temps hi havia situacions de gran indigència amb malalties greus, com ara la tuberculosi, sense cap cobertura per part de la Seguretat Social, que no existia. Des del primer dia que va possessionar-se del nou càrrec –com ho testifiquen persones que van viure i col·laborar amb ell en aquesta tasca–, escoltava atentament tothom que se li atansava, com si no hi hagués ningú més al món i com si no tingués res més a fer. Escoltava i es posava al costat de les persones atribolades per orientar-les i per ajudar-les, tant com podia; puix moltes de les necessitats sobrepassaven les possibilitats del novell Secretariat. El seu ideal era que els qui se li apropaven no quedessin sense aquella ajuda que venien a cercar, econòmica, mèdica o jurídica; i quan això no era possible ell s'esforçava perquè, al menys, rebessin el do d'una paraula confortadora i que se sentissin acollits amb el seu somriure, aquell somriure del capellà que estimava. Va rodejar-se de col·laboradors: sacerdots, metges, advocats i altres persones, que d'una manera desinteressada l'ajudessin. Aprofitava totes les realitats de què disposava el Secretariat, i també de les seves possibilitats personals, ja que es donava tot ell mateix, més del que podia, fins a arribar a no tenir gairebé temps per a les seves altres moltes ocupacions. Demanava ajuda als companys metges i els pregava que li facilitessin medicaments i atenguessin malalts sense haver de pagar els honoraris. Cada dia laborable, des de les onze del matí fins a dos quarts de dues del migdia, anava al Secretariat, ubicat en el mateix Bisbat, prop d'on hi ha la capella episcopal; i molts dies, a les tardes, els problemes i treballs del Secretariat li ocupaven més temps. Quan hi arribava ja trobava la corrua de la gent que esperava poder obtenir alguna ajuda, si més no, les 25 pessetes que ell s'esforçava a donar per ajudar tothom, fins que se li acabaven. De tant en tant alguna persona s'atansava per deixar-li algun donatiu, cosa que ell rebia, agraït com un infant content amb una sorpresa. N'és un exemple el fet que va explicar un metge, company seu: Un dia anàvem cap al Secretariat, i tot caminant em va comentar: "Mira, si ara tingués 22 grams d'estreptomicina es salvaria una malalta greu" –aquest medicament acabat de descobrir era, llavors, molt difícil d'aconseguir. Tots dos manifestaven la dissort de no tenir-lo. Però la sorpresa fou que, en arribar al Bisbat una col·laboradora li diu: Dr. Tarrés han portat aquest paquetet per a vostè. Ell el va obrir i hi havia els 22 grams desitjats. La seva alegria no tenia límits; saltava com un infant i no parava de donar gràcies a Déu, tot i que tot seguit tragué importància al fet i no en va voler parlar més. Confiava a Déu tot el que feia i donava tot el que tenia fins al punt de quedar-se amb no res. Consta que habitualment, anava amb les mans buides i que havia dit més d'una vegada, després d'un esgotador dia de treball i d'atenció a malalts i necessitats, quan no tenia les pessetes per pagar la seva despesa a la Casa sacerdotal: "Tants diners que he tocat avui i jo no en tinc ni cinc". Va viure tota la vida estimant la pobresa i totalment desprès, però sobretot des que va portar la direcció del Secretariat que el seu despreniment fou total, fins al punt que, ja malalt al sanatori, quan la seva germana un dia li preguntà com tenia la llibreta de la Caixa d'Estalvis, per si es presentava alguna necessitat, ell li va respondre: "Amb tanta gent que passa fam vols que jo tingui diners guardats?" De fet va morir amb sols vuitanta cèntims com a capital. Amb la seva delicada sensibilitat, el seu treball al Secretariat li era una font de sofriment. Hem de recordar que l'ambient era de la postguerra i, vulguis no vulguis, detectava en els rostres demacrats les evidències de la misèria i de la malaltia, sobretot de la tuberculosi, llavors tan estesa. Consta que més d'una vegada s'havia trobat amb persones que tenien hemoptisi al seu propi despatx. Hi ha qui ha dit que el cor del Dr. Tarrés era com un caragol marí amb ressonàncies de tots els sofriments del món. Per això s'explica que escrivís en el butlletí Amaos de l'obra de la Visitació: "És en l'acció caritativa que penetrem en la carn viva de la nostra gran Barcelona, i que va recollint silent i dolorosa, real i sagnant, la trista realitat d'una pobresa estesa a moltes llars, el tràgic avanç d'una tuberculosi que destrossa l'alegre joventut i la vitalitat d'una infància que s'esllangueix en la misèria". Portà
a terme moltes iniciatives per ajudar els necessitats, però la més
gran i meravellosa fou la fundació del Sanatori Clínica de
la Mare de Déu de la Mercè, fiant-se de la Providència
i amb la col·laboració del seu gran amic, el Dr. Gerard Manresa.
Allà van coronar l'Obra Antituberculosa amb un gran esforç
d'amor als malalts, i allà l'any 1950, el Dr. Tarrés, rendit,
sofrent i sadollat d'amor hi va entrar malalt fins que després de
molts sofriments suportats per amor a Déu i als germans moria en
aquell Casal de caritat que ell havia bastit per ajudar materialment i
per encendre el cor d'amor dels seus germans malalts. [<]
NOTÍCIES Vint-i-quatre aniversari del trasllat del cos del Dr. Tarrés Aquest any se celebrarà l'aniversari del trasllat del cos del Dr. Tarrés a l'església parroquial de Sant Vicenç de Sarrià, el dilluns dia 8 de novembre, a dos quarts de vuit del vespre, a la mateixa església, amb una concelebració eucarística que presidirà l'Arquebisbe de Tarragona i Primat, Dr. Lluís Martínez Sistach. Tindrà cura de l'organització de l'acte la Càritas Diocesana de Barcelona, la qual recorda que el Dr. Tarrés fou el director de l'antic Secretariat de Beneficència. [<] La font del Dr. Tarrés erigida l'any 1951 a la Vall de Núria, prop de l'ermita de Sant Gil, i que durant molts anys ha estat sense un rajolí, torna a rajar aigua bona i fresca. L'havien bastida els amics i treballadors, que el recordaven de les seves estades a la Vall, al primer aniversari de la seva mort. L'artista sarrianenc Pere Queraltó en fou el realitzador, i ara, malgrat que alguns han malmès un xic l'esgrafiat, ja torna a sentir-se la remor de l'aigua i s'evidencien les seves paraules escrites en la mateixa font: "La cançó de l'aigua i la seva pura transparència us ajudi a lloar el Creador". [<] Continuen els
treballs per tal de tenir aviat –l'any vinent si és possible amb
motiu del cinquantè aniversari de la mort del Dr. Tarrés–,
el museu on es podran guardar i contemplar les coses relacionades amb ell.
Amb freqüència arriben noves peces o escrits que s'ajunten
i col·leccionen per ajudar a recordar millor la vida i virtuts del
Servent de Déu. El Sr. Antoni Pi de Terrassa lliurà la caixa
de la farmaciola de campanya que el Dr. Tarrés va deixar en una
casa del poblet de Burg i que la guardaven com una relíquia del
metge que va guarir a una de les seves filles. [<]
|
Fotografies |
|
| Arxiu | |
| Bibliografia | |
| Procés de beatificació | |
| Contacte | |