Altres documents
URL: http://www.parroquiasarria.net

RECTOR VOLTÀ  5 · 08034 BARCELONA · TEL. 932 030 907
A/e: santvicenc@terra.es


 
Altres documents

Textos: Parròquia
Documents d'Església

 

ACEB: Raons del "no" a l'eutanàsia
Cardenal Martini: 

Raons del “no” a l’eutanàsia
Associació Catalana d’Estudis Bioètics (ACEB) 

ÍNDEX

0. PRESENTACIÓ
1. QUÈ ÉS L’EUTANÀSIA?
2. EL DEBAT ACTUAL
3. COM VOLEM MORIR?
4. EL PAPER DEL METGE
5. CONSEQÜÈNCIES DE LA DESPENALITZACIÓ DE L’EUTANÀSIA
6. RAONS POLÍTIQUES PER DIR NO A L’EUTANÀSIA
7. ALGUNS TESTIMONIS EN CONTRA DE LA DESPENALITZACIÓ
8. DISPOSICIONS INTERNACIONALS
9. ALTERNATIVES A L’EUTANÀSIA
 
 
 

0. PRESENTACIÓ

La legalització recent de l’eutanàsia a Holanda ha provocat la sol·licitud, per part d’alguns partits polítics, de la legalització de l’eutanàsia a Espanya. Amb aquest document l’Associació Catalana d’Estudis Bioètics (ACEB) vol aportar a l’important debat social reflexions fonamentals davant un assumpte tan delicat com la despenalització d’accions contra la vida humana.
 

1. QUÈ ÉS L’EUTANÀSIA?

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix l’eutanàsia com aquella “acció del metge que provoca deliberadament la mort del pacient”.

Aquesta definició ressalta la intenció de l’acte mèdic, és a dir, el fet de voler provocar voluntàriament la mort de l’altre. L’eutanàsia es pot realitzar per acció directa: proporcionant una injecció letal al malalt, o per acció indirecta: no proporcionant-li el suport bàsic per a la seva supervivència. En tots dos casos, la finalitat és la mateixa: acabar amb una vida malalta.

Aquesta acció sobre el malalt, amb intenció de treure-li la vida, s’anomenava, s’anomena i s’hauria de continuar anomenant homicidi. La informació i el coneixement del pacient sobre la seva malaltia i la seva demanda lliure i voluntària de posar fi a la seva vida, l’anomenat suïcidi assistit, no modifica el fet que sigui un homicidi, ja que el que es proposa entra en un conflicte greu amb els principis que han regit el dret i la medicina fins als nostres dies. 

2. EL DEBAT ACTUAL

L’eutanàsia és un acte que busca provocar la mort a una persona malalta, que comporta greus conseqüències familiars, socials, mèdiques, ètiques i polítiques. La seva despenalització modificarà d’arrel la relació entre les generacions i els professionals de la medicina. L’Informe Remmelink sobre la pràctica de l’eutanàsia a Holanda revela 1.000 morts per eutanàsia involuntària (sense consentiment) l’any 1990. Aquests 1.000 pacients eutanasiats són 1.000 raons poderosíssimes per oposar-se a l’eutanàsia activa. Igualment, en els casos en què l’eutanàsia la sol·licita el malalt, existeix un greu problema ètic perquè es tracta d’una derrota social i professional davant el problema de la malaltia i de la mort. Els casos extrems i l’autonomia personal, que sempre són al·ludits pels partidaris de l’eutanàsia per a la seva despenalització, no han de generar lleis socialment injustes, que enfronten el desig individual amb el deure ineludible de l’Estat a la protecció de la vida física de cada ciutadà. 

S’ha d’eliminar el sofriment humà, però no l’ésser humà que sofreix.

En el debat de l’eutanàsia estan presents tres qüestions complexes: el consens democràtic, la dignitat de la persona humana i l’autonomia personal.

2.1. El consens democràtic

El consens converteix el principi legislatiu en l’única font de veritat i de bé, i deixa la vida humana a mercè del nombre de vots emesos en un parlament. Les legislacions sobre l’avortament, el clonatge humà, la fecundació extracorpòria i l’experimentació embrionària són conseqüència de l’aplicació del principi de les majories.

Els drets humans no els atorguen el nombre de vots obtinguts, ni la societat, ni els partits polítics, per bé que els han de reconèixer i defensar sempre. Tampoc no es basen en el consens social, ja que els drets els posseeix cada persona, pel fet de ser persona. Les votacions parlamentàries no modifiquen la realitat de l’home, ni la veritat sobre el tracte que li correspon. 

2.2. La dignitat de la vida humana

"No hi ha cap vida que no tingui valor."

El fet de néixer i el de morir no són res més que fets i només fets, adornats naturalment amb tota la rellevància que es vulgui. Precisament per això no es poden considerar dignes o indignes segons les circumstàncies en què es produeixin, per la senzilla i elemental evidència que l’ésser humà sempre, en tot cas i situació, és excepcionalment digne, tant si està naixent, com si està vivint o morint. Dir el contrari és anar directament en contra d’allò que ens singularitza i cohesiona com a societat.

Legalitzar l’eutanàsia és una declaració de derrota social, política i mèdica davant del malalt que no acabarà amb les perplexitats de la vida, ni de la mort, ni amb els dubtes de consciència dels metges, dels pacients i dels familiars. 

2.3. L’autonomia personal

"El dret a morir no està regulat constitucionalment; no existeix a la Constitució la disponibilitat de la pròpia vida com a tal."  Si existís aquest dret absolut sobre la vida, existirien altres drets com la possibilitat de vendre els propis òrgans o d’acceptar voluntàriament l’esclavitud.

L’autonomia personal no és un absolut. Hom no pot voler la llibertat només per a si mateix, ja que no hi ha ésser humà sense els altres. La nostra llibertat personal està sempre vinculada a la responsabilitat per tots aquells que ens envolten i la humanitat sencera. La convivència democràtica ens obliga a sotmetre’ns i a acceptar els impostos, les normes i les lleis, que en cap moment són qüestionats com a límits a la llibertat personal. Per què no volem descobrir un bé social en la protecció legal de la vida en la seva finitud? Quina cultura deixarem als nostres fills si els transmetem que els malalts no mereixen la protecció de tots? 
 

3. COM VOLEM MORIR? 
 

  • Tots volem una bona mort, sense que ens allarguin artificialment l’agonia, ni ens apliquin una tecnologia o uns mitjans desproporcionats a la malaltia.
  • Tots volem ser tractats eficaçment del dolor, tenir l’ajuda necessària i no ser abandonats pel metge i l’equip sanitari quan la malaltia sigui incurable. 
  • Tots volem ser informats adequadament sobre la malaltia, el pronòstic i els tractaments que disposa la medicina; que ens expliquin les dades en un llenguatge comprensible, i participar en les decisions sobre allò que se’ns farà. 
  • Tots volem rebre un tractament respectuós; que a l’hospital puguem estar acompanyats de la família i dels amics sense altres restriccions que les necessàries per a la bona evolució de la malaltia i el bon funcionament de l’hospital.
Com volem morir?

1. Sense dolors.
2. Podent rebutjar tractaments que prolonguen artificialment la vida. 
3. Informats sobre la malaltia i les possibilitats de tractaments, amb paraules comprensibles. 
4. Podent decidir sobre allò que se’ns farà i rebutjar tractaments que prolonguen artificialment l’agonia. 
5. Essent tractats sempre amb respecte i estima per part dels professionals de la salut.
6. Estant acompanyats de la família i dels amics.
 

4. EL PAPER DEL METGE

L’acte mèdic es basa en una relació de confiança en la qual el pacient confia al metge la cura de la seva salut, aspecte primordial de la seva vida, de si mateix. En la relació entre els dos no hi pot haver el pacte d’una mort intencionada. L’eutanàsia significarà el final de la confiança dipositada durant mil·lennis en una professió que sempre s’ha compromès a no provocar la mort intencionadament en cap supòsit. 

L’eutanàsia deshumanitzarà la medicina. Només des del respecte absolut és possible concloure que totes les vides humanes són dignes, que cap no és dispensable o indigna de ser viscuda.

 L’eutanàsia frenarà el progrés de la medicina. Els metges s’aniran tornant indiferents envers determinats tipus de malaltia, no hi haurà raons per investigar en els mecanismes patogènics de la senilitat, de la degeneració cerebral, del càncer en estadi terminal, de les malformacions bioquímiques o morfològiques, etc. 

La solució passa per donar una cura integral a qui morirà aviat, tractant-li tant els sofriments físics com els sofriments psíquics, socials i espirituals.

Aquest és el fonament de la medicina pal·liativa, que, des de la perspectiva del respecte absolut que es deu a tota persona i davant els límits terapèutics de la pròpia medicina, passa a controlar els símptomes de la malaltia, especialment la presència de dolor, i acompanya el malalt fins a la mort. 

Què és la sedació terminal?

"S’entén per sedació terminal l’administració deliberada de fàrmacs per produir una disminució suficientment profunda i previsiblement irreversible de la consciència en un pacient la mort del qual es preveu que serà pròxima, amb la intenció d’alleujar un sofriment físic i/o psicològic incontrolable amb altres mesures i amb el consentiment explícit, implícit o delegat del pacient."  El fet de recórrer al consentiment implícit o delegat quan el pacient pot conèixer la informació sostreu al moribund el dret a afrontar l’acte final de la seva vida: la seva pròpia mort. La família i el metge suplanten el malalt i l’aparten del coneixement d’aquesta decisió. 

El veritable respecte als drets del pacient passa per fer-lo partícip de les decisions sobre la seva cura, encara que aquestes hagin de passar per una informació desagradable.

La sedació terminal és èticament correcta quan:

1. La finalitat de la sedació sigui mitigar el sofriment.
2. L’administració del tractament busqui únicament mitigar el sofriment i no provocar intencionadament la mort. 
3. No hi hagi cap tractament alternatiu que aconsegueixi els mateixos efectes principals sense l’efecte secundari que seria l’escurçament de la vida. Llavors l’acció és correcta i èticament acceptable.

La sedació terminal és correcta únicament quan es busca mitigar el sofriment del malalt i no quan la finalitat és accelerar-li la mort. En aquest cas, es tracta d’eutanàsia activa.
 

5. CONSEQÜÈNCIES DE LA DESPENALITZACIÓ DE L’EUTANÀSIA

Les circumstàncies difícils que provoquen algunes malalties o una experiència familiar desagradable poden ser causa d’una posició personal a favor de l’eutanàsia. Però els casos extrems no generen lleis socialment justes, per les dificultats que aquests mateixos comporten. Els casos extrems s’utilitzen i es presenten com a irresolubles, raó per la qual si avui acceptem matar intencionadament un pacient com a solució per a un problema, demà podem trobar un centenar de problemes per als quals matar sigui la solució.

L’eutanàsia no resol els problemes del malalt, sinó que destrueix la persona que té els problemes.

Un antecedent del que hem dit es pot considerar en les conseqüències de la despenalització de l’avortament en els tres supòsits o excepcions a la norma en la Llei de l’avortament de 1985: per violació, per malformacions fetals o congènites i pel perill per a la salut física o psíquica de la mare. El perill per a la salut psíquica de la mare s’ha convertit en un calaix de sastre on hi cap tot, atès que el 97,83 %  dels motius s’acullen a aquest supòsit. Avui ja ningú no parla del dret a la vida dels no nascuts i l’avortament s’ha convertit en una pràctica medicosocial habitual sense cap mena de control legal en els supòsits que estableix la llei. 

Es parla del control absolut de l’acte eutanàsic davant la seva despenalització, però l’evidència és molt distinta, ja que el metge, si es despenalitza l’eutanàsia, tindrà impunitat per matar sense que ningú se n’assabenti. 

Els exemples següents posen de manifest la inseguretat dels malalts:
 

La Vanguardia (06/01/2001) va publicar la notícia següent: “Médico de familia y asesino en serie”. Un informe minuciós de la Universitat de Leicester determina que “probablement 297 pacients de Harold Shipman, conegut com el ‘Doctor Mort’, no van morir per causes naturals”. Shipman, anglès, pare de quatre fills i metge de capçalera, ja compleix cadena perpètua per haver assassinat quinze dels seus pacients. Al seu expedient es llegeix que matava predominantment senyores de mitjana edat, entre els 50 i els 65 anys, a les quals aplicava sobredosis de drogues com l’heroïna, que aconseguia amb la seva llicència de metge fent veure que eren per alleujar el dolor dels seus pacients. Els familiars d’algunes de les víctimes continuen pressionant la fiscalia britànica per tal d’esbrinar si els seus éssers estimats van ser assassinats. El doctor Shipman fou descobert quan manipulava el testament de Kathleen Grundy, circumstància que la família va denunciar.

El País (23/06/2000) va publicar el cas d’una infermera anglesa investigada per la mort de 18 menors. Els dubtes van sorgir per la carta d’una mare que es queixava del tractament que n’havia rebut el seu fill, ja mort. Com que estava avesada a les cures pal·liatives aplicades a casos incurables, les seves visites a les diverses cases no eren supervisades amb el mateix rigor que les tasques de les altres companyes seves. Les autoritats de l’Hospital de Runwell, del comtat d’Essex, la van suspendre de sou i feina. La noticia no esmentava el nom de la infermera.

L’ABC (11/05/99) va publicar que a Brasil “investigan a las funerarias por el nuevo ‘ángel de la muerte’”. L’auxiliar d’infermeria Edson Izidoro, sospitós d’haver matat 131 pacients en estat greu, va confessar que havia rebut una comissió de les funeràries i d’haver actuat per diners.

La Razón (12/01/99) va publicar: “Un médico holandés denuncia ante el Consejo de Europa 900 casos de eutanasia sin consultar al paciente”. La denúncia la va presentar el doctor Henk Ten Have a la reunió de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa que havia tingut lloc el dia abans.

Amnistia Internacional (AI), segons va publicar el Diario Médico (3/11/98), va declarar que els metges que intervenen en l’execució d’un reu per mitjà d’una injecció letal incorren en una pràctica contrària a l’ètica professional, encara que la legislació del país els empari. El doctor James Welsh ha afirmat que, quan es va introduir l’ús de la injecció letal, “es va presentar com un sistema que humanitzava de manera notable les execucions. Tanmateix, a la pràctica, es té constància d’un nombre elevat de casos en què ha fallat i ha causat una mort dolorosa”.

El Mundo va publicar (07/01/99): “La policía británica investiga 50 muertes por eutanasia”. Diversos hospitals han estat acusats d’haver retirat el sèrum intravenós als seus pacients, mentre estaven sedats, i d’haver-los causat la mort per deshidratació. El doctor Gillian Craig va dir sobre aquesta qüestió: “En algunes ocasions, sedar un pacient i deshidratar-lo equival a eutanàsia. L’aigua i els aliments constitueixen una necessitat bàsica i no es poden considerar un tractament que els metges poden concedir o retirar quan volen.”

L’ABC (08/08/2000) va publicar “En Dinamarca no se atenderá a los enfermos terminales para ahorrar gastos.” El pacte concertat entre metges i polítics escandalitza la societat.


Què passarà si es despenalitza?

La despenalització de l’eutanàsia comportarà una decadència ètica progressiva. Gonzalo Herranz  descriu en quatre fases les situacions per les quals passarem si es despenalitza:

1. Es presentarà l’eutanàsia com un tractament que només es pot aplicar en determinades situacions clíniques extremes, sotmeses a un control estricte de la llei.

2, Al cap de pocs anys, la reiteració de casos anirà privant l’eutanàsia del seu caràcter excepcional. L’habituació es produirà amb la idea que és una intervenció que té avantatges, i fins i tot una terapèutica acceptable. L’eutanàsia guanyarà fal·laçment la batalla a les cures pal·liatives perquè és més indolora, ràpida, estètica i econòmica, i es convertirà per al malalt en un dret exigible a una mort dolça, per als parents en una sortida més còmoda, per a alguns metges en un recurs senzill que estalvia temps i esforços, i per als gestors sanitaris en una intervenció que ofereix un quocient cost/eficàcia òptim.

3. Per a aquells professionals que acceptin l’eutanàsia voluntària, l’eutanàsia involuntària es convertirà, per raons de coherència moral, en una obligació indeclinable. Aquesta fase comporta l’eutanàsia involuntària. El metge raona que la vida de determinats pacients capaços de decidir té tan poca qualitat, té un cost tan alt, que no és digna de ser viscuda. És molt fàcil expropiar el pacient de la seva llibertat d’escollir continuar vivint.

4. Es generalitzarà aquest concepte a d’altres malalts i l’eutanàsia substituirà la medicina. 

Un exemple: Holanda

Segons la nova llei holandesa, l’eutanàsia no serà delicte si el metge la practica respectant els requisits següents: que la situació del pacient sigui irreversible i el sofriment insuportable; que el metge estigui segur que ningú no coacciona el pacient i que la seva petició de morir hagi estat expressada més d’una vegada; que el metge demani l’opinió d’un altre col·lega, que haurà d’haver vist el pacient. Tots aquests requisits ja estaven previstos a la legislació de 1993. La novetat d’aquesta llei és que els menors de 12 a 16 anys també poden sol·licitar l’eutanàsia amb permís dels seus pares. Els de 16 i 17 anys no necessitaran el consentiment patern, però sí la seva participació en el procés de decisió.

P. J. van der Maes i G. van der Wal, catedràtics de Salut Pública de la Universitat Erasmus de Rotterdam i de la Universitat Lliure d’Amsterdam, van elaborar un informe a petició de les ministres de Justícia i Sanitat per tal d’avaluar l’aplicació de la legislació. Les seves conclusions permeten comparar la pràctica actual de l’eutanàsia amb la que reflectia un altre informe realitzat el 1991 per una comissió presidida pel fiscal general de l’Estat, Jan Remmelink.

Els dos estudis es basen en dos informes separats: un es basa en entrevistes amb metges i l’altre en el procediment de notificació.

La comparació de l’Informe Remmelink de 1990 i el de 1995 posa de manifest que del nombre total de morts a Holanda:

1. Les morts per eutanàsia han augmentat de 2.300 casos el 1990 a 3.120 casos el 1995. 
2. La cooperació al suïcidi ha passat de 400 casos a 540 casos. 
3. La pràctica de l’eutanàsia sense consentiment explícit es manté en uns 1.000 casos. 
4. Les peticions explícites d’eutanàsia o de suïcidi assistit han crescut un 9 % des de 1990.
5. El procediment de notificació no acompleix el seu paper de control a posteriori. Encara la majoria dels casos d’eutanàsia no són declarats com a tals en redactar l’acta de defunció, tot i que la proporció de les declaracions ha augmentat del 18 % el 1990 al 41 % el 1995. Amb l’amenaça teòrica d’incórrer en responsabilitat penal, és lògic que els metges no vulguin denunciar-se a la justícia.

Les eutanàsies amb consentiment són una gran derrota familiar, social, mèdica i política que ens ha de portar a reflexionar sobre la voluntat de morir d’aquests pacients que diuen: “Doctor, vull morir”, que significa: “Doctor, vull viure. Però, estarà també a la meva disposició quan no pugui més?” Els 1.000 casos d’eutanàsies sense consentiment explícit són una raó poderosa per no permetre aquesta pràctica, ja que estem parlant d’homicidis involuntaris. 

6. RAONS POLÍTIQUES PER DIR NO A L’EUTANÀSIA

El debat de l’eutanàsia posa al descobert què són deures de l’Estat o polítics i què són deures personals. 

La tutela de la vida humana és un deure polític que no es pot relegar a la moral particular o privada de cadascú. La vida física és un bé universal que no pot ser amenaçat per cap circumstància. 

Existeixen dos plans diferenciats:

Juridicopolític: regula les relaciones entre els homes -per a la convivència en pau, la seguretat i la llibertat- i protegeix els béns comuns dels quals tots som partícips i en els quals la vida física de cada home és un pressupòsit necessari per a l’existència d’altres béns. No és un deure de l’Estat fer bo l’home per mitjà de les lleis civils, però sí protegir tots aquells que es poden veure privats del dret fonamental a la vida, especialment davant la vulnerabilitat que comporta la malaltia.

Moral: regula els actes individuals. El presumpte dret al suïcidi assistit és una opinió o desig personal. Una cosa és el desig que tots tenim de morir bé i una altra ben distinta despenalitzar l’acte intencionat de supressió d’una vida: l’homicidi.

El dret a la protecció de la vida física de cada persona i en qualsevol circumstància de malaltia o vellesa és el fonament que ens protegeix dels criteris ètics dels altres sobre la pròpia existència, de la forma com els altres “em veuen” i, fins i tot, de la moralitat particular d’aquell que no descobreix el respecte que es deu sempre a l’altre, com el metge que practica eutanàsies. 

7. ALGUNS TESTIMONIS EN CONTRA DE LA DESPENALITZACIÓ

Pau Salvador Coderch, catedràtic de Dret Civil de la Universitat Pompeu Fabra, escriu en un article d’opinió, “Ministros de la muerte”, publicat a La Vanguardia el divendres 27 de febrer de 1998:

“No existe nada parecido a un derecho a la muerte ni nadie en su sano juicio puede pretender que el Estado reconozca a ninguno de sus ciudadanos la facultad de exigir ante un tribunal que un funcionario le inyecte una sustancia letal.”
 “Yo no estoy de acuerdo con el mensaje (enviado por los medios de comunicación) deprimente y letal: hay que ayudar a vivir, que no siempre es fácil; en algún caso aislado, habrá que dejar morir, pero matar es una solución demasiado sencilla. Cuesta tan poco, que está al alcance de cualquier incompetente.”
 “Los jueces del Tribunal Supremo Federal (EE.UU.) se negaron a admitir que tampoco hay que distinguir entre eutanasia activa –matar– i pasiva – dejar morir– [...] Llevan razón: en la vida y en el derecho la regla de principio es que no es lo mismo hacer algo que abstenerse de ello.”


Camilo José Cela. Premi Nobel de Literatura (1989). “El mal camino”, ABC:

“Por el mundo adelante se extiende cada vez más la idea de la licitud del exterminio en cuanto pueda frenar la marcha triunfal del vencedor, y eso es peligroso. El retrasado, por la razón que fuere, el tonto, el débil, el enfermo, el viejo, el negro, el paria y el perdedor también tienen derecho a seguir viviendo, aunque sea mal. Si el hombre no es capaz de adecuar su vida a la justicia –y lleva demasiado tiempo intentándolo sin conseguirlo– no va a tener más remedio que volver a la caridad [...] La energía del fuerte debe encauzarse hacia la regeneración del débil, que siempre será posible si se prueba seriamente a hacerlo.”
“Lo que no se puede admitir es que los superdotados quieran hacer jabón con los infradotados; un trozo de carne con figura humana, por poco que discurra, sigue siendo un hombre y, por el solo hecho de serlo, es digno de absoluto respeto.”


Juan Alberto Belloch, exministre de Justícia (1993-1996), respon a la pregunta de la periodista Carla Fibla: “¿Qué es lo que personalmente le hace mostrarse tan reacio a la despenalización de la eutanasia?”

“[...] si está despenalizado practicar la eutanasia activa y directa, en determinados casos el riesgo es que el médico termine sustrayendo o suplantando la voluntad del paciente” [...] “Hay que pensar; el valor de la muerte, si se da o no un elemento de presión sobre los más débiles”. “Por arreglar una injusticia creamos un problema mayor.” 


8. DISPOSICIONS INTERNACIONALS

L’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, a la recomanació 1418, aprovada el 25 de juny de 1999, demana que es garanteixi l’accés dels malalts terminals a les cures pal·liatives i recorda que l’eutanàsia, fins i tot si és voluntària, contravé l’article 2 del Conveni europeu de drets humans, que afirma que “la mort no es pot infligir intencionalment a ningú”. Els 41 diputats exhorten els governs a mantenir “la prohibició absoluta de posar fi intencionalment a la vida dels malalts incurables i dels moribunds”.

Un coneixement més gran de les cures pal·liatives en l’atenció als malalts terminals ha fet que disminueixi sensiblement el suport a l’eutanàsia i al suïcidi assistit entre els oncòlegs dels Estats Units. Al final de 1999, l’American Medical Association (AMA) va decidir donar suport en el Congrés a una llei que prohibiria la cooperació al suïcidi a tot el país. L’eutanàsia és permesa a Oregon des de 1997 i, en canvi, ha estat rebutjada per referèndum a Maine.
 

9. ALTERNATIVES A L’EUTANÀSIA 

La solució als sofriments que comporta la malaltia no ha de passar per admetre matar o l’ajuda al suïcidi de les persones malaltes. Matar mai no és una solució i encara menys el suïcidi. El repte social i mèdic és desenvolupar una medicina pal·liativa eficaç, que admeti la condició de dolor de l’ésser humà i que procuri controlar aquest dolor i alleujar el sofriment. 

La veritable alternativa a l’eutanàsia i a l’acarnissament terapèutic és la humanització de la mort. Ajudar el malalt a viure de la manera millor possible l’últim període de la vida. És fonamental expressar-li el suport, millorar-li el tracte i les cures, i mantenir el compromís de no abandonar-lo, tant per part del metge com per part dels curadors, dels familiars i també de l’entorn social.

Molts casos de petició d’eutanàsia són deguts a una “medicina sense cor”. L’eutanàsia es basa en la desesperació i reflecteix l’actitud de “ja no puc fer res més per vostè”. S’ha d’ajudar a viure, però no sempre és fàcil; també s’haurà de deixar morir, però matar és una solució massa senzilla. La resposta davant la petició d’eutanàsia no és la legalització sinó una millor educació i atenció sanitària i social.

La medicina pal·liativa procura respondre a qualsevol necessitat dels malalts quan es troben en una fase avançada de la malaltia o en situació terminal. L’extensió dels programes de cures pal·liatives és molt important per poder atendre millor aquests malalts. Precisament a Espanya, el Pla nacional de cures pal·liatives, que estan elaborant el Ministeri de Sanitat, l’Insalud i els representants de totes les comunitats autònomes, té com a objectiu principal millorar la qualitat de vida dels pacients en situació terminal.

La solució passa per practicar una bona medicina, és a dir, oferir una cura integral a qui morirà aviat, tractant tant els sofriments físics com els sofriments psíquics, socials i espirituals del malalt.

Cal ser respectuosos amb la vida i també amb la mort. Al final de la vida, s’han de suspendre els tractaments que, segons els coneixements científics, no milloraran l’estat del pacient, i només s’han de mantenir els calmants, la hidratació, la nutrició i les cures ordinàries necessàries, fins al final natural de la vida. [<]

Rafael Martínez Die, notari
Anna Sesé Roca, periodista
Xavier Sobrevia Vidal, metge i sacerdot
Manuel Sureda González, metge oncòleg 
Isabel Viladomiu Olivé, psicòloga i Màster en Bioètica i Dret

02

.
 

03

.
 

04

.
 

05

.
 

1
© Parròquia de Sarrià, 2001. All rights reserved